Membre de la xarxa Antifeixista Mundial. Per la Veritat, la Justícia i la Reparación dels crims de Lesa Humanitat, d'estat, de guerra i els genocidis. Per la defensa dels drets civils i humans. Pel dret dels pobles a decidir el seu futur. Per la República.
Els darrers anys de la dictadura franquista es va produir un autèntic moviment de lluita obrera que a més de reivindicar i exigir una millora en els seus salaris i condicions de treball, van constituir un moviment de resistència, que va plantar cara a la dictadura reivindicant justícia social. Es va crear un clima de solidaritat i unió entre treballadors, estudiants, comerciants, veïns i veïnes de ciutats i barris plens de mancances. Carrers de sorra, claveguerams inexistents, brutícia, rates, falta d’assistència mèdica i escoles en barris monstruosos que creixien a la llum de l’especulació, construïts amb materials deficients en llocs sense cap infraestructura. Grans vagues i manifestacions en un ambient de conscienciació i d’unió contra l’explotació i l’opressió en uns moments on la dictadura lluny de poder-se considerar “dictablanda”, com pretenen molts revisionistes, continuava torturant, engarjolant, matant i condemnant a l’exili.
Volem fer un homenatge a tots aquells homes i dones que des dels seus centres de treball, des dels centres d’estudi, dones treballadores sense contracte i mestresses de casa puntals de la resistència obrera, van contribuir a la millora del seu entorn, de les seves condicions de vida i laborals, i van lluitar per les llibertats personals, col·lectives i nacionals. Per totes aquestes persones ens concentrarem el proper dissabte 27 de febrer, a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume. Trobem que en aquest moment de crisi generalitzada i de manca de compromís amb la veritable democràcia i la participació ciutadana en defensa dels drets que ens queden i per la conquesta dels que hem perdut o mai hem arribat a gaudir, l’exemple d’aquests lluitadors anònims, que en uns moments on reivindicar era arriscar, fins i tot la vida, ens ha de marcar el nostre camí. Veritat, Justícia i Reparació.
"SEPTIEMBRE DEL 75" SE ESTRENA EN BARCELONA EN EL CINE ALEXANDRA, DEL VIERNES 19 AL VIERNES 25 DE FEBRERO DE 2010, A LA 10 DE LA MAÑANA
Pantalla Partida y New Atlantis presentan
"Septiembre del 75"
La incansable lucha de Flor Baena por reivindicar la inocencia y la memoria de su hermano Xosé Humberto, fusilado por el franquismo.
Un documental premiado en el Festival Internacional de Cine de Valladolid (SEMINCI), selección oficial Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias (marzo 2.010), Festival de cine europeo de Santiago (no competitivo), Festival de cine de Zaragoza (invitación especial fuera de concurso)...
La izquierda abertzale llama a acumular fuerzas por medios exclusivamente políticos para abrir y desarrollar el proceso democrático
Las bases de la izquierda abertzale han aprobado la resolución "Zutik Euskal Herria" en la que se realiza una apuesta por la acumulación de fuerzas por medio "exclusivamente de la lucha de masas, institucional e ideológica" para llevar al Estado al terreno de la confrontación libre y democrática de ideas y alcanzar un escenario en el que los ciudadanos vascos adopten las decisiones que deseen sobre su futuro.
DONOSTIA-. La izquierda abertzale ha finalizado el proceso de debate interno. Durante el fin de semana ha reunido a sus asambleas de Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa con la participación de 600 independentistas en representación de los más de 270 pueblos en los que se ha materializado el proceso de debate.
Las bases han ratificado la resolución "Zutik Euskal Herria", que recoge la apuesta de la izquierda abertzale por el proceso democrático, reitera su compromiso con el uso de vías y medios políticos y democráticos y aboga por la acumulación de fuerzas.
Realiza, además, un llamamiento a las fuerzas "progresistas, demócratas y populares" a que "manteniendo cada uno su historia, personalidad y ser" unan fuerzas para convertir el proceso en irreversible.
Tras conocer el contenido de la resolución, Eusko Alkartasuna ha indicado que este hecho supone "asumir un principio democrático irrenunciable para alcanzar entre todos la pacificación y normalización de Euskal Herria".
Esta formación añade que la asunción de dicha premisa debe llevar al Gobierno español a derogar la Ley de Partidos porque el "reconocimiento exclusivo de instrumentos políticos por parte de la izquierda abertzale abre el camino de confrontar las ideas y propuestas de todos desde los prismas del respeto a los derechos fundamentales".
Por su parte, el coordinador de Aralar, Patxi Zabaleta, ha calificado la resolución como un "paso positivo importante" que su formación la percibe como "un acercamiento ideológico esencial a los postulados de Aralar" y ha sostenido que ésta es "la dirección en que debe desarrollarse la política en el futuro".
"Por lo tanto -ha añadido-, consideramos que el hecho de este pronunciamiento no sólo es satisfactorio para Aralar, si no que es importante en sí mismo".
Ahir dissabte es va presentar a l'Anònims de Granollers el llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974) del periodista i documentalista anarquista i ex-membre del FRAP, Miguel Herberg, on es recull les converses con Julio Álvarez del Vayo, una figura rellevant de la política republicana i president del desaparegut FRAP. L'acte va estar presentat pel nostre company Álvaro i van intervenir Matilde Muñoz, anima mater d'aquest treball, Riccardo Gualino, prologuista, i el propi Miguel Herberg.
Es va parlar del llibre, es va projectar un discurs d'Álvarez del Vayo adreçat a l'Interior, fragment del dvd que acompanya aquesta edició, també del FRAP i de les experiències personals dels ponents en les presons franquistes.
Álvarez del Vayo
Anònims és un espai multifuncional i polifacètic al centre de Granollers, l'ànima d'aquest espai és Lluís que amb molta il·lusió i esforç fa que aquest local, restaurant, galeria d'art, llibreria (on es pot adquirir aquest llibre), biblioteca, centre d'actes culturals, socials i polítics, conferències i projeccions de documentals, sigui una realitat. Calen més espais d'aquests tipus, espais de compromís social, així que si passeu per Granollers no deixeu de treure aquest local de l'anonimat, solidaritat per solidaritat.
El nostre company Álvaro va ser l’encarregat de conduir l’acte de presentació del llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974). A aquest van participar l’autor del llibre, periodista i cineasta, Miguel Herberg, el prologuista Riccardo Gualino i l’artífex del mateix, Matilde Muñoz, tots ex-militants del FRAP. Els agraïm molt la seva presència ja que ells resideixen a Roma.
L’Álvaro va començar comentant el fet de que aquest històric del socialisme espanyol va ser expulsat del partit i que recentment el PSOE ha tornat a readmetre a personatges de gran pes polític com Negrín (la filla del qual va dir que no estava segura de que el seu pare acceptés aquesta tornada) i el propi Álvarez del Vayo, encara que ningú va anar a retirar el seu carnet.
Matilde
Matilde Muñoz
Miguel, Riccardo i jo erem tres joves exiliats polítics que ens van plantejar l’iniciativa de recollir el testimoni d'Álvarez del Vayo per a guardar la seva força i donar veu i pes a les seves opinions, perquè nosaltres ens considerem hereus de la seva lluita antifeixista.
El llibre ve acompanyat d’un dvd que recull les converses amb del Vayo i de les quals es va publicar un resum el 1974, any de la seva mort als 84 anys. En aquest es poden veure les dues crides que va fer: una a la solidaritat de l’Exterior amb la lluita contra el règim i altra per l’Interior. Aquest document audiovisual és de gran valor perquè, tal com es va comentar un dels responsables de la Filmoteca Nacional, costa molt trobar documents de vídeo o sonors d’aquestes figures republicanes degut a la terrible destrucció que es va produir.
Després d’uns anys, Miguel va tornar a visionar les gravacions i es va emocionar perquè va comprovar que les paraules d’en Vayo tenien vigència avui. Va contactar amb nosaltres i plegats vam decidir dur a terme aquest treball de recuperació de la memòria d’aquesta important i rellevant figura que ha quedat amagada en el calaix de la història. I que s’ha de treure a la llum independentment de les idees de cadascú perquè ell no es va rendir mai i aquest és un gran valor.
Al final del llibre es poden trobar les pintures del meravellós pintor Julián Pacheco, exiliat també, que amb la seva obra lluitava contra el franquisme. El seu compromís era total i estava per sobre del sentit comercial.
Retrato en negativo del Caudillo, 1975. Julián Pacheco
En aquest treball es pot veure la humanitat d’un del Vayo de 84 anys que ens va ensenyar una de les seves màximes: “és molt important en la vida lluitar pels propis desitjos …. No ens hem de rendir mai, si un no lluita, segur que perd”. Un home optimista, que havia perdut una guerra i batalles internacionals, però que continuava fidel els seus principis, que lluitava per canviar el món perquè això era viure. És molt difícil trobar una gran personalitat política com del Vayo, és un patrimoni. Seguint el seu exemple no ens hem de retirar davant les dificultats, cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa per a treure endavant aquest món. Hem de transmetre el seu llegat.
Miguel
Miguel Herberg
Quan van gravar l'entrevista amb Álvarez del Vayo no va llegir més que el seu missatge a l’Interior, ell mai feia servir papers, era un home amb una memòria prodigiosa i un discurs brillant.
Álvarez del Vayo ens mostra tres punts de gran transcendència.
. A la Societat de Nacions, com es deia abans, els països no alineats es van abstenir en la qüestió de la situació republicana després del cop d’estat feixista i durant la Guerra Civil. Això va provocar l’obstrucció de l’enviament d’armes des de Moscú, armament ja pagat, i les terribles conseqüències derivades d’aquest fet.
. Si la guerra hagués continuat 6 mesos més, si Casado no hagués traït la causa republicana amb el seu cop d’estat el destí de la República hagués estat garantit.
. Amb la dreta no hi ha diàleg.
Aquí l’esquerra, no l'esquerra revolucionària, es va abraçar a la dreta tradicional, fins ara enemics dels treballadors, donant la raó a del Vayo.
Riccardo
Riccardo Gualino
Quan Miguel ens va trucar a Roma per a editar les converses em va donar una gran alegria, ja que estava convençut del nostre deute amb del Vayo. Ell era un intel·lectual format a Anglaterra però que havia nascut en la lluita política a Alemanya junt els socialdemòcrates alemanys i sobretot al costat de Rosa Luxemburg a la que era totalment fidel. Sempre parlava d’ella com Rosa, Rosa deia això, Rosa deia allò. Al llibre apareixen diferents anècdotes de Rosa i Lenin, com aquella del cambrer d’un bar de Zuric que quan li van demanar per en Lenin va dir que era un boig que volia fer la revolució a Rússia. A del Vayo l’assassinat de Rosa Luxemburg el va afectar molt, li va deixar una petjada de dolor molt fonda.
Nosaltres érem joves, militaven al FRAP i del Vayo era el seu president, els militants de base no arribaven als 25 anys i els quadres als 30, quan escoltàvem a aquest octogenari era com viatjar en la història, ens quedàvem bocabadats, eren les paraules d’un home que no havia renunciat a les seves idees i a la seva lluita per una vida més còmoda.
Del Vayo va ser un socialista d’esquerra molt coherent. Li van dir paracomunista, agent comunista, però encara que ell va ser amic dels comunistes sempre va tenir la seva pròpia posició. Va ser expulsat del partit socialista durant la guerra freda per apropar-se als comunistes, però quan Carrillo va llençar la seva reconciliació nacional es va apartar del PCE i es va quedar sol. Quan se li va oferir la possibilitat d’un camí diferent de lluita per la República, ell va acceptar i va elaborar la plataforma del FRAP, un procés del 70 al 73. Llavors es va dir d’ell que estava boig, aquestes acusacions són difícils de pair però era un home de gran claredat política i ho va fer. Ell va defensar el FRAP amb coneixement de causa no era un ornament i prou. Va pagar la seva posició de coherència amb l’oblit més absolut, la seva postura contrària a la transició, que va intuir, va ser decisiva en aquest.
Ell es va definir a si mateix com l’últim optimista, no era un profeta, feia una crida a la lluita per impedir que les coses anessin per on han anat. Ell ens ha regalat el seu prestigi polític al servei d’una causa, qui va estar a prop seu ha de tenir això molt present, ell va tenir molt clar que era el feixisme i que era el franquisme. Que el feixisme anava més enllà de les seves fronteres italianes de naixement, que va arribar a Alemanya, a França amb Vichy i a molts més països, va tenir clar que aquest no va ser enderrocat al 45, només el van deixar ferit, a Espanya pervivia, cosa que li produïa un dolor immens. Va tenir clar més endavant que el feixisme lluitava en noves condicions, que si l’esquerra i la dreta arribaven a un pacte es refaria i que la lluita antifeixista seguiria viva. Nosaltres tenim el deure de continuar la lluita contra el feixisme.
Julio Álvarez del Vayo
L’anècdota.
La nostra companya Milagros va explicar que el seu avi Juan Tejón, responsable del partit socialista a València durant la República i part fonamental del fracàs del cop d'estat a aquesta ciutat, era amic de del Vayo i que aquest quan va ser nomenat ministre va voler enviar a Tejón com ambaixador a Anglaterra, cosa que aquest no va acceptar perquè no volia abandonar la seva tasca a València. Més tard es va assabentar del nom del nomenat per aquest càrrec i ofès va enviar una carta a del Vayo dient-li que ni un feixista hagués fet aquest nomenament. Tejón va comentar al seu fill que si del Vayo s’emprenyava era el seu problema, però lluny d’això, del Vayo va trucar a Tejón per agrair-li la seva carta i la seva sinceritat tot dient-li que gent amb capacitat d’expressar la seva opinió amb llibertat i claredat era el que li calia.
Com va recordar l’advocada Pilar Rebaque, presentadora del col•loqui que va precedir la projecció del documental “Septiembre del 75”, el fet d’escollir la data del 26 de gener no va ser una qüestió d’agenda sinó que es va fer per a remarcar l’aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de Barcelona el 1939, una data que no es pot oblidar. A l’acte van participar l’advocat Jordi Oliveras que va estar l’advocat del lluitador antifeixista Jon Paredes Manot “Txiki” i que va dur entre d’altres processos el dels Joglars i el cas Escala, contra la CNT. El exmembre del FRAP, escriptor i periodista, Manuel Blanco Chivite, condemnat a mort amb els últim afusellats del franquisme, pena que li va ser commutada. El director del documental, Adolfo Dufour, realitzador de més d’una centena de documentals entre el quals destaca “Viva la escuela moderna” sobre Ferrer i Guàrdia.ç
Jordi Oliveras
Es van fer 5 execucions el mateix matí, a la mateixa hora, una gran traca final. Final del règim. Un fet inqüestionable es que van fer coincidir varis consells de guerra per a poder executar a 5 militants antifranquistes, un festival de sang.
Un decret llei d’un mes abans de l’afusellament del 27 de setembre estableix el consell de guerra sumaríssim per terrorisme, la pena a imposar era la de mort, no havia escala, la de mort sense pal•liatius. Els judicis van ser una farsa en 4 hores s’havia de fer un escrit de defensa i proposar proves i les que es van proposar van ser sistemàticament rebutjades.
La intencionalitat política era clara, un signe d’afirmació i es va jugar amb la sang de 5 persones, es van commutar la pena de 6, que també estaven previstes, per donar una semblança de clemència.
Què passa amb la memòria d’aquestes persones? La Llei de la Memòria de 2007, en la qual es declara el caràcter injust dels processos per motius polítics i es reconeix el dret de reparació a les víctimes d’aquests tribunals, doncs bé, en el súmmum de la desgràcia, passat 30 anys i per major escarni si els hi nega ser reparats per les injustícies sofertes. En el cas dels últims afusellats del franquisme la llei és contradictòria en si mateixa. Una llei que atorga quins van lluitar per la democràcia i quins no, els que ho van fer per les armes, en la lògica dels que governen, no tenen dret a res.
Manuel Blanco Chivite
Aquest treball va dirigit al jovent per a que coneguin la història més recent, la de la memòria perduda. Entre el 67 i el 75 va haver-hi 6 estats d’excepció, amb Franco viu.
Gipuzkoa i Bizcaia, van ser acabada la guerra considerades províncies traïdores, a mi m’encanta perquè jo vaig néixer a Donosti.
En el 3 darrers mesos del 74 es van detenir més de 1700 persones, aquesta era “la dictablanda del tardofranquismo”. Aquest mateix any 141.151 persones es van convertir en emigrants econòmics. Va haver, entre el 74 i el 75, 80 segrestos de diaris i revistes, fins i tot una de ciència ficció.
Què ha estat de la memòria dels cinc del 27 de setembre? I de la resta?. Des del 69 al 75 va haver-hi molts morts, alguns sense detenció, sense judici, al carrer i a trets. Són molts. Enrique Ruano, el jove estudiant, que “es va llençar per una finestra”, més tard a presó vaig coincidir amb un home que havia treballat a una funerària i va tenir l’oportunitat de veure el cos de Ruano i em va dir que ell havia vist suïcides i que no tenien aquelles marques al cos. Tenim el cas també de Cipriano Martos vilment assassinat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, després de fer-li ingerir el contingut de varis còctels Molotov. Pedro Patiño, Ruíz Villalba (treballador de SEAT), Daniel Niebla, Juan Goikoetxea, Francisco Madrigal, Puig Antich, Miguel Roldán (per demanar aigua pel seu poble). Fins i tot un nen de 13 anys i una ciutadana alemanya a un control de carretera.
A Baena, a Vladimiro i a mi ens van jutjar pel codi de justícia militar, estaven acusats de “insulto de obra a fuerza armada”, més de 30 anys després del cop d’estat es continuaven fent consells de guerra contra civils.
Aquí no ha passat res, les persones que he enumerat que van perdre la vida, víctimes del terrorisme d’estat no cobren cap pensió, altres víctimes del terrorisme estan cobrant.
Adolfo Dufour
Un moment de la projecció on el públic, més de 200 persones, no va poder reprimir la seva estupefacció va ser quan la germana de Baena llegia la carta de la Casa del Príncipe, en resposta a la que va enviar el seu pare buscant la seva ajuda, dient que res es podia fer, document que anava signat per Armada, colpista del 23-F, que només va estar 5 anys a la presó i que ara resideix molt tranquil•lament amb el seu títol nobiliari al seu pazo da Coruña.
Donem les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB per fer possible la presentació d’aquest documental a Barcelona, a la productora de “Septiembre del 75", Pantalla Partida, per la seva predisposició i al director del mateix, pel seu treball i per la seva participació desinteressada en aquest acte. A l'advocat Jordi Oliveras i al periodista Manuel Blanco Chivite.
