COL·LECTIU REPUBLICÀ DEL BAIX LLOBREGATdivendres, 27 / novembre / 2009
LA DIGNITAT NACIONAL DE CATALUNYA I L’ESTATUT
Una dotzena de diaris catalans i tres emissores de ràdio han fet públic, o emès, un editorial conjunt en el qual s'expressa la profunda preocupació de la societat catalana pel possible desenllaç negatiu de l'esperada sentència del Tribunal Constitucional. La inconstitucionalitat de l’Estatut, no ho oblidem, va ser plantejada, fa tres anys, pels neofeixistes del PP, i pel defensor del “poble espanyol”, Enrique Múgica. En aquest moment, des del centre-dreta i centre-esquerra existeix una certa unanimitat en la defensa dels interessos nacionals de Catalunya, encara que tots parapetats darrera les seves sigles a un any vista de les eleccions. Aquesta unanimitat també es fa palesa en l’àmbit del poder econòmic, que no vol renunciar a les millores de financiació de Catalunya, millores que reverteixen en el creixement dels seus propis interessos.
L’Editorial conjunta ha tingut una àmplia repercussió a Catalunya, i més encara fora de Catalunya, però de manera molt diferent, com és evident. Per a certa Espanya, que Catalunya defengui els seus drets és un atac per a la seva nació constitucionalista e indivisible.
Des de setembre de 2005 que va ser aprovat, en la seu de la voluntat popular catalana, el Parlament de Catalunya, l’Estatut ha seguit un tortuós i particular camí que altres estatuts, de semblants característiques al català, País Valencià, per exemple, no han sofert. Ratificat en un Referèndum, per majoria, va seguir la singladura típica d'aquestes lleis: aprovació d'entrada en el Congrés dels Diputats de Madrid, amb l'oposició del PP, discussió en Comissió, d'on va sortir descafeïnat, reduït en conceptes i competències, pas al Senat sense pena ni glòria i es va aprovar amb un vot de diferència favorable. I el 10/5/2006, Juan Carlos ens feia saber en el BOE que li semblava bé. Durant aquest procés, no van parar les maniobres polítiques dels dos partits majoritaris per a rebaixar elements prioritaris, com el reconeixement que Catalunya és una nació o competències de certa envergadura. Zapatero es va desdir d'allò de “respectaré el que digui el poble de Catalunya” i va arribar, a esquena del Govern, a un acord amb la dreta nacionalista per a sortir de la situació. El PP, ja ho havia anunciat per activa i per passiva, que recorreria el text amb cafeïna i sense ella. Així ho va fer, a l'endemà de publicat al BOE.
I ara, com anuncia l'editorial comú i l'opinió política en general, ens trobem en portes de la decisió del Tribunal Constitucional del que sortirà, segons tots els indicis i filtracions, un Estatut més mutilat i rebaixat. La veritat és que l’Estatut que surt del Parlament català dotava al País d'una major emfatització com nació i assumia unes majors cotes de capacitat decisòria i un tipus de finançament més adequat, que no compensava el robatori d'aquests anys però, almenys, partia d'una base menys injusta. Totes les expectatives creades per aquest s'han anat en orris en el transcurs d'aquests quatre anys, i ara el que ens retornaran serà una caricatura vergonyosa del que va estar una aposta política tímida, però sens dubte un avanç.
Aquesta editorial mereix una reflexió que centri el debat actual i futur de Catalunya.
1 . La dignitat nacional de Catalunya ni ens la dóna ni ens la lleva un Estatut. La dignitat de Catalunya resideix en la capacitat del seu poble, no de la seva burgesia “vende patrias”, de sentir-se protagonistes d'una història, compartir una llengua, una cultura, i el convenciment de poder decidir governar-nos com nació.
2 . L’Operació Transició, ni va ser modèlica, ni va ser pacífica, ni ens va dotar d'un model democràtic homologat al 100 per 100. Va significar la conjunció d'interessos polítics i econòmics de la mateixa oligarquia feixista (castellana, catalana, basca, andalusa,…), l’anomenada oposició democràtica, l'Església Catòlica, per al canvi sense canvi, amb el patrocini de l'imperialisme ianqui i la socialdemocràcia. La llei d'Amnistia del 77 (que legitima el model d'impunitat dels crims de lesa humanitat del feixisme) i els Pactes de la Moncloa, estan aquí per a demostrar-ho.
Els “anys de plom” de la Transició van costar més de 100 morts provocades per les Fuerzas de Seguridad del Estado, a les quals cal afegir la dels grups parapolicials: Batallón Vasco-Español, Triple A, Guerrilleros de Cristo Rey, Gal, etc.
3 . La Constitució de 1978, per a qui la va votar, va servir, entre altres qüestions, per a donar carta de llei a la monarquia feixista imposada pel dictador, en la figura de Juan Carlos. Establir un model territorial, descentralitzat, però allunyat de qualsevol influència federal com alguns pretenen vendre'ns, i significar que en aquesta Constitució l'Exèrcit espanyol és el garant de la unitat d'Espanya.
4 . Aquesta Carta Magna, insistim, d'escàs calat democràtic, és impossible de modificar en profunditat, en les actuals circumstàncies polítiques, ja que per als poders fàctics i polítics significaria obrir la caixa dels trons i posar en perill d'ensorrament tota l'arquitectura de l'Estat actual, que és el que caldria.
5 . En la “constitucionalitat” té cabuda la Llei de Partits, l'aplicació indiscriminada de la Llei Antiterrorista, la vulneració sistemàtica del drets civils i humans (denunciats pels organismes de drets humans de l'ONU i Europa), que s'ha convertit en una constant que no ajuda a solucionar conflictes, sinó a enquistar-los. Però l’Estatut pot esdevenir anticonstitucional.
6 . La politització dels òrgans judicials és vergonyosa. Com vergonyosa és la situació del Tribunal Constitucional, un òrgan, l'essència democràtica del qual i la seva independència, és posada en dubte pels uns i els altres, i la interinitat del qual li incapacita per a poder emetre ni un sol judici de valor, no ja sobre l’Estatut, sinó sobre qualsevol altra qüestió.
Aquest és, a grans trets, el panorama en el qual ens movem. No serà en el context actual, ni amb aquest o altre Estatut, que encara que sigui millor, serà més del mateix, el camí. El camí, per fer, és el de la ruptura radicalment democràtica i republicana, que en un context general, plantegi el dret del poble de Catalunya a decidir sense limitacions el seu futur en un nou escenari polític.
Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat
