MIGUEL HERBERG PRESENTA CONVERSACIONS AMB ÁLVAREZ DEL VAYO

Álvaro Fernández

El nostre company Álvaro va ser l’encarregat de conduir l’acte de presentació del llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974). A aquest van participar l’autor del llibre, periodista i  cineasta, Miguel Herberg,  el prologuista Riccardo Gualino i l’artífex del mateix, Matilde Muñoz, tots ex-militants del FRAP. Els agraïm molt la seva presència ja que ells resideixen a Roma.

L’Álvaro va començar comentant el fet de que aquest històric del socialisme espanyol va ser expulsat del partit i que recentment el PSOE ha tornat a readmetre a personatges de gran pes polític com Negrín (la filla del qual va dir que no estava segura de que el seu pare acceptés aquesta tornada) i el propi Álvarez del Vayo, encara que ningú va anar a retirar el seu carnet.

Matilde

Matilde Muñoz

Miguel, Riccardo i jo erem tres joves exiliats polítics que ens van plantejar l’iniciativa de recollir el testimoni d'Álvarez del Vayo per a guardar la seva força i donar veu i pes a les seves opinions, perquè nosaltres ens considerem hereus de la seva lluita antifeixista.

El llibre ve acompanyat d’un dvd que recull les converses amb del Vayo i de les quals es va publicar un resum el 1974, any de la seva mort als 84 anys. En aquest es poden veure les dues crides que va fer: una a la solidaritat de l’Exterior amb la lluita contra el règim i altra per l’Interior. Aquest document audiovisual és de gran valor perquè, tal com es va comentar un dels responsables de la Filmoteca Nacional, costa molt trobar documents de vídeo o sonors d’aquestes figures republicanes degut a la terrible destrucció que es va produir.

Després d’uns anys, Miguel va tornar a visionar les gravacions i es va emocionar perquè va comprovar que les paraules d’en Vayo tenien vigència avui. Va contactar amb nosaltres i plegats vam decidir dur a terme aquest treball de recuperació de la memòria d’aquesta important i rellevant figura que ha quedat amagada en el calaix de la història. I que s’ha de treure a la llum independentment de les idees de cadascú perquè ell no es va rendir mai i aquest és un gran valor.

Al final del llibre es poden trobar les pintures del meravellós pintor Julián Pacheco, exiliat també, que amb la seva obra lluitava contra el franquisme. El seu compromís era total i estava per sobre del sentit comercial.

                                               Retrato en negativo del Caudillo, 1975. Julián Pacheco

En aquest treball es pot veure la humanitat d’un del Vayo de 84 anys que ens va ensenyar una de les seves màximes: “és molt important en la vida lluitar pels propis desitjos …. No ens hem de rendir mai, si un no lluita, segur que perd”. Un home optimista, que havia perdut una guerra i batalles internacionals, però que continuava fidel els seus principis, que lluitava per canviar el món perquè això era viure. És molt difícil trobar una gran personalitat política com del Vayo, és un patrimoni. Seguint el seu exemple no ens hem de retirar davant les dificultats, cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa per a treure endavant aquest món. Hem de transmetre el seu llegat.

Miguel

Miguel Herberg

Quan van gravar l'entrevista amb Álvarez del Vayo no va llegir més que el seu missatge a l’Interior, ell mai feia servir papers, era un home amb una memòria prodigiosa i un discurs brillant.

Álvarez del Vayo ens mostra tres punts de gran transcendència.

. A la Societat de Nacions, com es deia abans, els països no alineats es van abstenir en la qüestió de la situació republicana després del cop d’estat feixista i durant la Guerra Civil. Això va provocar l’obstrucció de l’enviament d’armes des de Moscú, armament ja pagat, i les terribles conseqüències derivades d’aquest fet.

. Si la guerra hagués continuat 6 mesos més, si Casado no hagués traït la causa republicana amb el seu cop d’estat el destí de la República hagués estat garantit.

. Amb la dreta no hi ha diàleg.

Aquí l’esquerra, no l'esquerra revolucionària, es va abraçar a la dreta tradicional, fins ara enemics dels treballadors, donant la raó a del Vayo.

Riccardo

Riccardo Gualino

Quan  Miguel ens va trucar a Roma per a editar les converses em va donar una gran alegria, ja que estava convençut del nostre deute amb del Vayo. Ell era un intel·lectual format a Anglaterra però que havia nascut en la lluita política a Alemanya junt els socialdemòcrates alemanys i sobretot al costat de Rosa Luxemburg a la que era totalment fidel. Sempre parlava d’ella com Rosa, Rosa deia això, Rosa deia allò. Al llibre apareixen diferents anècdotes de Rosa i Lenin, com aquella del cambrer d’un bar de Zuric que quan li van demanar per en Lenin va dir que era un boig que volia fer la revolució a Rússia. A del Vayo l’assassinat de Rosa Luxemburg el va afectar molt, li va deixar una petjada de dolor molt fonda.

Nosaltres érem joves, militaven al FRAP i del Vayo era el seu president, els militants de base no arribaven als 25 anys i els quadres als 30, quan escoltàvem a aquest octogenari era com viatjar en la història, ens quedàvem bocabadats, eren les paraules d’un home que no havia renunciat a les seves idees i a la seva lluita per una vida més còmoda.

Del Vayo va ser un socialista d’esquerra molt coherent. Li van dir paracomunista, agent comunista, però encara que ell va ser amic dels comunistes sempre va tenir la seva pròpia posició. Va ser expulsat del partit socialista durant la guerra freda per apropar-se als comunistes, però quan Carrillo va llençar la seva reconciliació nacional es va apartar del PCE i es va quedar sol. Quan se li va oferir la possibilitat d’un camí diferent de lluita per la República, ell va acceptar i va elaborar la plataforma del FRAP, un procés del 70 al 73. Llavors es va dir d’ell que estava boig, aquestes acusacions són difícils de pair però era un home de gran claredat política i ho va fer. Ell va defensar el FRAP amb coneixement de causa no era un ornament i prou. Va pagar la seva posició de coherència amb l’oblit més absolut, la seva postura contrària a la transició, que va intuir, va ser decisiva en aquest.

Ell es va definir a si mateix com l’últim optimista, no era un profeta, feia una crida a la lluita per impedir que les coses anessin per on han anat. Ell ens ha regalat el seu prestigi polític al servei d’una causa, qui va estar a prop seu ha de tenir això molt present, ell va tenir molt clar que era el feixisme i que era el franquisme. Que el feixisme anava més enllà de les seves fronteres italianes de naixement, que va arribar a Alemanya, a França amb Vichy i a molts més països, va tenir clar que aquest no va ser enderrocat al 45, només el van deixar ferit, a Espanya pervivia, cosa que li produïa un dolor immens. Va tenir clar més endavant que el feixisme lluitava en noves condicions, que si l’esquerra i la dreta arribaven a un pacte es refaria i que la lluita antifeixista seguiria viva. Nosaltres tenim el deure de continuar la lluita contra el feixisme.

                                                     Julio Álvarez del Vayo

L’anècdota.

La nostra companya Milagros va explicar que el seu avi Juan Tejón, responsable del partit socialista a València durant la República i part fonamental del fracàs del cop d'estat a aquesta ciutat,  era amic de del Vayo i que aquest quan va ser nomenat ministre va voler enviar a Tejón com ambaixador a Anglaterra, cosa que aquest no va acceptar perquè no volia abandonar la seva tasca a València. Més tard es va assabentar del nom del nomenat per aquest càrrec i ofès va enviar una carta a del Vayo dient-li que ni un feixista hagués fet aquest nomenament.  Tejón va comentar al seu fill que si del Vayo s’emprenyava era el seu problema, però lluny d’això, del Vayo va trucar a Tejón per agrair-li la seva carta i la seva sinceritat tot dient-li que gent amb capacitat d’expressar la seva opinió amb llibertat i claredat era el que li calia.

SEPTIEMBRE DEL 75

Com va recordar l’advocada Pilar Rebaque, presentadora del col•loqui que va precedir la projecció del documental “Septiembre del 75”, el fet d’escollir la data del 26 de gener no va ser una qüestió d’agenda sinó que es va fer per a remarcar l’aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de Barcelona el 1939, una data que no es pot oblidar. A l’acte van participar l’advocat  Jordi Oliveras que va estar l’advocat  del lluitador antifeixista Jon Paredes Manot “Txiki” i que va dur entre d’altres processos el dels Joglars i el cas Escala, contra la CNT. El exmembre del FRAP, escriptor i periodista, Manuel Blanco Chivite, condemnat a mort amb els últim afusellats del franquisme, pena que li va ser commutada. El director del documental, Adolfo Dufour, realitzador de més d’una centena de documentals entre el quals destaca “Viva la escuela moderna” sobre Ferrer i Guàrdia.ç

Jordi Oliveras

Es van fer 5 execucions el mateix matí, a la mateixa hora, una gran traca final. Final del règim. Un fet inqüestionable es que van fer coincidir varis consells de guerra per a poder executar a 5 militants antifranquistes, un festival de sang.

Un decret llei d’un mes abans de l’afusellament del 27 de setembre estableix el consell de guerra sumaríssim per terrorisme, la pena a imposar era la de mort, no havia escala, la de mort sense pal•liatius. Els judicis van ser una farsa en 4 hores s’havia de fer un escrit de defensa i proposar proves i les que es van proposar van ser sistemàticament rebutjades.

La intencionalitat política era clara, un signe d’afirmació i es va jugar amb la sang de 5 persones, es van commutar la pena de 6, que també estaven previstes, per donar una semblança de clemència.

Què passa amb la memòria d’aquestes persones? La Llei de la Memòria de 2007, en la qual es declara el caràcter injust dels processos per  motius polítics i es reconeix el dret de reparació a les víctimes d’aquests tribunals, doncs bé, en el súmmum de la desgràcia, passat 30 anys i per major escarni si els hi nega ser reparats per les injustícies sofertes. En el cas dels últims afusellats del franquisme la llei és contradictòria en si mateixa. Una llei que atorga quins van lluitar per la democràcia i quins no, els que ho van fer per les armes, en la lògica dels que governen, no tenen dret a res.

Manuel Blanco Chivite

Aquest treball va dirigit al jovent per a que coneguin la història més recent, la de la memòria perduda. Entre el 67 i el 75 va haver-hi 6 estats d’excepció, amb Franco viu.

Gipuzkoa i Bizcaia, van ser acabada la guerra considerades províncies traïdores, a mi m’encanta perquè jo vaig néixer a Donosti.

En el 3 darrers mesos del 74 es van detenir més de 1700 persones, aquesta era “la dictablanda del tardofranquismo”. Aquest mateix any 141.151 persones es van convertir en emigrants econòmics. Va haver,  entre el 74 i el 75, 80 segrestos de diaris i revistes, fins i tot una de ciència ficció.

Què ha estat de la memòria dels cinc del 27 de setembre? I de la resta?. Des del 69 al 75 va haver-hi molts morts, alguns sense detenció, sense judici, al carrer i a trets.  Són molts. Enrique Ruano, el jove estudiant, que “es va llençar per una finestra”, més tard a presó vaig coincidir amb un home que havia treballat a una funerària i va tenir l’oportunitat de veure el cos de Ruano i em va dir que ell havia vist suïcides i que no tenien aquelles marques al cos. Tenim el cas també de Cipriano Martos vilment assassinat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, després de fer-li ingerir el contingut de varis còctels Molotov. Pedro Patiño, Ruíz Villalba (treballador de SEAT), Daniel Niebla, Juan Goikoetxea, Francisco Madrigal, Puig Antich, Miguel Roldán (per demanar aigua pel seu poble). Fins i tot un nen de 13 anys i una ciutadana alemanya a un control de carretera.

A Baena, a Vladimiro i a mi ens van jutjar pel codi de justícia militar, estaven acusats de “insulto de obra a fuerza armada”, més de 30 anys després del cop d’estat es continuaven fent consells de guerra contra civils.

Aquí no ha passat res, les persones que he enumerat que van perdre la vida, víctimes del terrorisme d’estat no cobren cap pensió, altres víctimes del terrorisme estan cobrant.

Adolfo Dufour




Un moment de la projecció on el públic, més de 200 persones, no va poder reprimir la seva estupefacció va ser quan la germana de Baena llegia la carta de la Casa del Príncipe, en resposta a la que va enviar el seu pare buscant la seva ajuda, dient que res es podia fer, document que anava signat per Armada, colpista del 23-F, que només va estar 5 anys a la presó i que ara resideix molt tranquil•lament  amb el seu títol nobiliari al seu pazo da Coruña.

Donem les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB per fer possible la presentació d’aquest documental a Barcelona, a la productora de “Septiembre del 75", Pantalla Partida, per la seva predisposició i al director del mateix, pel seu treball i  per la seva participació desinteressada en aquest acte. A l'advocat Jordi Oliveras i al periodista Manuel Blanco Chivite.

MULTITUDINARIA MANIFESTACIÓN A FAVOR DE «EUSKALDUNON EGUNKARIA»

La pancarta ha sido portada por los encausados. (Andoni CANELLADA/ARGAZKI PRESS)

BILBO-. Con la presencia de la mayoría de los sindicatos y partidos políticos, se ha desarrollado en Bilbo la manifestación a favor de "Euskaldunon Egunkaria". La marcha ha partido pasadas las 17.00 de la tarde bajo el lema "Egunkaria libre!".

La cabeza de la manifestación ha llegado al Ayuntamiento alrededor de las seis de la tarde. Joan Mari Torrealdai ha sido el encargado de leer el comunicado final. En él ha exigido la absolución para los cinco encausados en el juicio que ha comenzado esta semana en la Audiencia Nacional. Además, ha agradecido el apoyo recibido tanto en estas últimas semanas como en los últimos siete años por parte de la sociedad vasca, así como por los sindicatos, partidos políticos, organizaciones sociales e instituciones.

"Junto al euskara también nos agredieron a todos los euskaldunes; agredieron al único periódico del mundo que se publica en euskara; a la identidad que da el euskara a los euskaldunes, al idioma que aman los vascos...; por ello, los ciudadanos dijeron que 'ya basta' hace siete años. Y como entonces, también ahora", ha manifestado Torrealdai.

Ha asegurado que la absolución es la única manera de comenzar a resarcir aquella injusticia. "Los ciudadanos vascos queremos ser libres, en una Euskal Herria libre en la que 'Egunkaria' sea libre", ha subrayado.

También ha tenido un recuerdo para las trece personas que esta semana han sido juzgadas en la Audiencia Nacional española y para los encausados en el proceso contra Udalbiltza.

En la manifestación ha participado entre otros el presidente de EBB, Iñigo Urkullu, los representantes de la izquierda abertzale Jone Goirizelaia y Rufi Etxeberria; el Diputado General de Gipuzkoa, Markel Olano, los lehendakaris Jose Antonio Ardanza y Carlos Garaikoetxea; el secretario general de EA, Pello Urizar; el coordinador de EB, Mikel Arana; el vicecoordinador de Aralar, Jon Abril; la secretaria general de LAB, Ainhoa Etxaide; el secretario general de ELA, Adolfo Muñoz. Asimismo, también participan numerosos representantes de la cultura vasca como los escritores Kirmen Uribe y Angel Lertxundi y; el presidente de Euskal Herriko Bertsozale Elkartea, Iñaki Murua; el secretario general de Kontseilua, Xabier Mendiguren; o el presidente de Euskal Herriko Ikastolen Konfederazioa, Koldo Tellitu.

La protesta cuenta con el apoyo de organismos como Kontseilua, Topagunea, Udalbiltza o amnistiaren aldeko mugimendua; sindicatos como ELA, LAB, CCOO-Euskadi, EILAS, EHNE e Hiru; y la mayoría de partidos políticos. Así han mostrado su apoyo a esta movilización la izquierda abertzale, EAJ, Aralar, Abertzaleen Batasuna, EA, Ezker Batua, Hamaikabat, Alternatiba Eraikitzen, Zutik y Gazte Abertzaleak.

CATALUNYA NO ÉS KOSOVO

Pedro Collado

Tots els que considerem el dret històricament inalienable -tantes vegades alienat- de Catalunya a decidir el seu destí. Tots els que hem donat suport per activa i per passiva a la Plataforma pel Dret a Decidir i les consultes independistes que van començar a Arenys de Munt i han continuat, el passat 13 de desembre, en 166 municipis, amb prop de 200.000 participants i un aclaparador SÍ a la independència de Catalunya. A tots aquells que, des d'una postura d'esquerres, anticapitalista i republicana, no ens sorprèn l'atac furibund que s’ha llençat des del Quilòmetre 0 del nacionalisme espanyol contra aquesta experiència, identificant-la com un “esperpento” per a pressionar al Tribunal Constitucional, sense veure-hi més enllà. A tots nosaltres tampoc ens sorprén l'intent dels partits polítics nacionalistes o independentistes d'intentar capitalitzar un moviment que neix i es desenvolupa des de les bases de la societat civil catalana.

(Obviaré les sortides al carrer de Alianza Nacional, Falange, Alternativa i altres feixistes de tota mena, per minoritàries, però si dir que és molt preocupant des del punt de vista democràtic, que aquesta gent pugui passejar pels carrers manifestant el seu ideari feixista com si res. També obviaré les tristes botifarrades de Ciutadans).

Després d’aquest parentesi dir que no és cap sorpresa que hagi nascut a Catalunya una entelèquia cridada “Assemblea de Regidors per la III República”, a aquestes alçades, tots ells pertanyents o propers a ICV-EUA, que ara consideren que la república és necessària i, no qualsevol, sinó la Tercera. Una República federal, que no està disposada a reconèixer el dret que el poble de Catalunya i altres pobles de l’estat espanyol tenen a expressar democràticament, votant, l’opció de la seva independència.

Tampoc és sorprenent que els nacionalistes de dretes de CIU, que van estar 23 anys parapetats vergonyosament darrera de Catalunya, fent el paper de pare benefactor del poble català, acceptant la Transició, la Constitució, l’estat de les autonomies “café para todos”, pactant amb els governs més reaccionaris espanyols, mai en nom dels drets de les treballadores i treballadors sinó en funció dels seus interessos oligàrquics de classe. 23 anys sense demanar ni el canvi d’una coma d’un Estatut que ni tan sols estava totalment desplegat. Els oligarques, es diguin García i visquin a Madrid o Puig i resideixin a Barcelona, els importa ben poc la idea de “pàtria” si aquesta no els reporta cap benefici, sinó és una pantalla per entretenir el poble mentre que ells es fan amb el poder econòmic i polític. Promeses de futurs que mai arribaran per tal que tot continuï igual.

En aquest punt arribem al centre de la qüestió. Els interessos nacionals són els interessos dels ciutadans que formen les nacions, els de les majories, els dels treballadors i treballadores, no el dels oportunistes que volem seguir la senda del benefici propi.

Després d’una experiència tant lloable com aquesta consulta popular, el que estem veient unes hores després, són les baralles internes dels promotors, els que es volen col•locar a primera fila, en el procés imparable cap a la decisió sobirana de Catalunya, volent transformar una iniciativa popular en una rampa cap el estrellat polític. Si aquest exercici nascut de l’exigència de democràcia per part d’un col•lectiu de ciutadans significa que un dimitit, un president de fútbol, un batlle costaner, o qualsevol altre, encara que faci servir com cognom Esquerrà, és el destinat a presidir una República catalana, hem begut oli. Anem per un camí ja molt trillat, un camí en que uns es repartiran els guanys, i uns altres pagaran els deutes, com sempre, les treballadores i els treballadors.

Catalunya no és Kosovo, nosaltres no som territori gratuït per a las bases militars de l’imperi americà (encara que fos possible, no es qüestió de vendre’s l’ànima al dimoni), ni som l’ullet dret d’una potència europea com va estar el cas de Croàcia (els republicans catalans van perdre una guerra com els nazis balcànics, però ningú es sent en deute amb ells). Aquí es tracta de treballar molt dur des de la base, de la imprescindible col•laboració i implicació de la ciutadania, dels grups que treballen per fer realitat una esquerra que de veritat respongui i honori el seu nom. Tard o d’hora la independència arribarà i no podem permetre que arribi per convertir-nos en una nació en el paper, però sense contingut, per tal de que aquells que han fet del país el seu saló continuïn fent-lo. Es necessari que l'esquerra independentista catalana, anticapitalista, democràticament radical i republicana encapçali el moviment o tingui un paper predominant, en un procés difícil, en el qual no sobra ningú, però on els interessos de les treballadores i treballadors han de ser lo fonamental.

CATALUNYA NO ES KOSOVO (castellano)

Pedro Collado

Todos los que consideramos el derecho históricamente inalienable-tantas veces enajenado-de Cataluña a decidir su destino. Todos los que hemos apoyado por activa y por pasiva a la Plataforma por el Derecho a Decidir y las consultas independistas que comenzaron en Arenys de Munt y han continuado, el pasado 13 de diciembre, en 166 municipios, con cerca de 200.000 participantes y un abrumador SI a la independencia de Cataluña. A todos aquellos que, desde una postura de izquierdas, anticapitalista y republicana, no nos sorprende el ataque furibundo que se ha lanzado desde el kilómetro 0 del nacionalismo español contra esta experiencia, identificándose como un "esperpento" para a presionar al Tribunal Constitucional, sin ver más allá. A todos nosotros tampoco nos sorprende el intento de los partidos políticos nacionalistas o independentistas de intentar capitalizar un movimiento que nace y se desarrolla desde las bases de la sociedad civil catalana.


(Obviaré las salidas a la calle de Alianza Nacional, Falange, Alternativa y otros fascistas de todo tipo, por minoritarias, pero si decir que es muy preocupante desde el punto de vista democrático, que esta gente pueda pasear por las calles manifestando su ideario fascista como si nada. También obviaré las tristes butifarradas de Ciudadanos).

Tras este paréntesis decir que no es ninguna sorpresa que haya nacido en Catalunya una entelequia llamada "Asamblea de Concejales por la III República", a estas alturas, todos ellos pertenecientes o cercanos a ICV-EUA, que ahora consideran que la república es necesaria y no cualquiera, sino la Tercera. Una República federal, que no está dispuesta a reconocer el derecho que el pueblo de Cataluña y otros pueblos del estado español tienen a expresar democráticamente, votando, la opción de su independencia.

Tampoco es sorprendente que los nacionalistas de derechas de CIU, que estuvieron 23 años parapetados vergonzosamente detrás de Cataluña, haciendo el papel de padre benefactor del pueblo catalán, aceptando la Transición, la Constitución, el estado de las autonomías "café para todos" , pactando con los gobiernos más reaccionarios españoles, nunca en nombre de los derechos de las trabajadoras y trabajadores sino en función de sus intereses oligárquicos de clase. 23 años sin pedir ni el cambio de una coma de un Estatuto que ni siquiera estaba totalmente desplegado. Los oligarcas, se llamen García y vivan en Madrid o Puig i residan en Barcelona, les importa muy poco la idea de "patria" si ésta no les reporta ningún beneficio, sino es una pantalla para entretener al pueblo mientras ellos se hacen con el poder económico y político. Promesas de futuros que nunca llegarán para que todo siga igual.

En este punto llegamos al centro de la cuestión. Los intereses nacionales son los intereses de los ciudadanos que forman las naciones, los de las mayorías, los de los trabajadores y trabajadoras, no el de los oportunistas que queremos seguir la senda del beneficio propio.

Tras una experiencia tan loable como esta consulta popular, lo que estamos viendo unas horas después, son las peleas internas de los promotores, los que se quieren colocar en primera fila, en el proceso imparable hacia la decisión soberana de Cataluña, queriendo transformar una iniciativa popular en una rampa hacia el estrellato político. Si este ejercicio nacido de la exigencia de democracia por parte de un colectivo de ciudadanos significa que un dimitido, un presidente de fútbol, un alcalde costero, o cualquier otro, aunque utilice como apellido Esquerra, es el destinado a presidir una República catalana, hemos bebido aceite. Vamos por un camino ya muy trillado, un camino en que unos se repartirán las ganancias, y otros pagarán las deudas, como siempre, las trabajadoras y los trabajadores.

Catalunya no es Kosovo, nosotros no somos territorio gratuito para las bases militares del imperio americano (aunque fuera posible, no es cuestión de vender el alma al diablo), ni somos el ojo derecho de una potencia europea como estuvo el caso de Croacia (los republicanos catalanes perdieron una guerra como los nazis balcánicos, pero nadie se siente en deuda con ellos). Aquí se trata de trabajar muy duro desde la base, de la imprescindible colaboración e implicación de la ciudadanía, los grupos que trabajan para hacer realidad una izquierda que de verdad responda y honre su nombre. Tarde o temprano la independencia llegará y no podemos permitir que llegue para convertirnos en una nación en el papel, pero sin contenido, para que aquellos que han hecho del país su salón continúen haciéndolo. Es necesario que la izquierda independentista catalana, anticapitalista, democráticamente radical y republicana encabece el movimiento o tenga un papel predominante, en un proceso difícil, en el que no sobra nadie, pero donde los intereses de las trabajadoras y trabajadores deben ser lo fundamental .

Miles de personas, organizaciones y medios se solidarizan con los compañeros de Egunkaria

Miles de personas, organizaciones y medios se solidarizan con los compañeros de Egunkaria entre ellos Kaosenlared

Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan M. Torrealdai, Xabier Oleaga y Txema Auzmendi se sientan en el banquillo de la Audiencia Nacional Española, pero no están sólo somos miles los que estamos con ellos.

«Egunkaria» suma apoyos plurales antes del juicio que empieza hoy

Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga y Txema Auzmendi se sientan a partir de hoy en el banquillo de los acusados de la Audiencia Nacional. Pero no estarán solos, sino junto a una importante representación de la sociedad, la cultura, la enseñanza, la política y el sindicalismo de Euskal Herria. Los encausados, antes de ponerse rumbo a Madrid, agradecieron de antemano este aliento, a la vez que demandaron su absolución.

Oihana LLORENTE
ANDOAIN

Minutos antes de subir al autobús que partía en dirección a Madrid, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga y Txema Auzmendi dedicaban sus últimos minutos en Euskal Herria a demandar la absolución en el juicio que arrancará hoy en la Audiencia Nacional española. Admitieron, además, que no darán por buena ninguna otra resolución que no suponga la exculpación «para lo que fue el proyecto y la realidad de `Egunkaria'».

Los cinco encausados, que acudieron a la rueda de prensa arropados por sus familiares, quisieron agradecer el amparo recibido de gran parte de la sociedad vasca. «El apoyo de ayer, de hoy y de mañana», precisaron. Insistieron, además, que es ese aliento es el que hace que ellos y sus familias «vayamos a Madrid a plantarnos con la cabeza bien alta ante quienes nos acusan». Este apoyo se hizo más notorio aún cuando los encausados subieron, entre aplausos y gritos de ánimo, al autobús que los trasladaría hasta Madrid.

Además de los allegados que viajaban junto a ellos, hoy encontrarán en el tribunal especial a una importante representación de agentes vascos. Además, han sido muchos los que, ante la imposibilidad de estar hoy en Madrid, han mostrado a los encausados su solidaridad con anterioridad, como se resume en la lista de apoyos adjunta.

Torrealdai, que tomó la palabra en nombre de los cinco, aseguró estar más que orgulloso del compromiso mantenido con su lengua, su cultura, su país y con el periodismo en euskara, «aunque en su día nos llevaran presos por ello y ahora nos vayan a juzgar», apostilló.

Sin embargo, aunque vayan con la cabeza alta y satisfechos de su quehacer, acuden obligados y así lo denunciaron. «Vamos en contra de nuestra voluntad, después de habernos some- tido a siete años de pena de banquillo y al dolor y la ofensa permanentes», indicó con hastío.

El hecho de que el tribunal especial haya optado por estirar el proceso hasta el juicio oral, haciendo caso omiso de los requerimientos de la Fiscalía es, como alertaron ayer, «el principal motivo de la incertidumbre» que sufren los encausados.

El juicio que arranca hoy es insólito en el marco general de estos macroprocesos políticos. Es la primera vez que ante una base acusatoria como ésta la Fiscalía solicita el sobreseimiento. Pese a ello, el tribunal especial ha decidido juzgar el caso.

El recuerdo de Donostia

Los cinco acusados advirtieron que durante estos días se escribirán «las páginas más negras de la historia del euskara y de la acción popular en su apoyo» y mostraron su tristeza por el importante espacio que ocupan este tipo de episodios en la historia del país.

Pese a que la preocupación por el juicio era patente en los rostros de los encausados, quisieron mirar más allá del inicio de este juicio, hasta el sábado. Ese día, a partir de las 17.00 y desde la plaza Aita Donostia de Bilbo, echará a andar una manifestación que -bajo el lema «Egunkaria libre!»- denunciará toda esta situación y se solidarizará con los afectados.

«Nos vamos, pero volveremos». Así de tajante se mostró Torrealdai ante los medios, a la vez que invitaba a la ciudadanía a participar en la manifestación que denunciará este juicio.

La rueda de prensa se desarrolló en el parque Martin Ugalde, justo en el mismo lugar donde hace siete años se encontraba la sede central de ``Egunkaria'' que fue cerrada por la Guardia Civil. Tras los encausados se podía ver una imagen de aquella manifestación que desbordó Donostia en solidaridad con el diario clausurado, sólo dos días después. «Nuestro objetivo es apelar a aquel recuerdo para llegar a una comitiva manifestante de dimensión similar, esta vez en Bilbo», confesó Torrealdai con un punto de emoción

SANT JAUME DE FRONTANYÀ: UN ALTRE SÍ ACLAPARADOR

AVUI.CAT

Sant Jaume de Frontanyà pot presumir de ser el poble més petit de Catalunya i des d’ahir –si no hi ha cap sorpresa majúscula– de ser el municipi de tots els que faran avui el referèndum per la independència de Catalunya on la participació va ser més alta, amb un 90,4%. Dinou dels vint-i-un veïns amb dret a vot van votar i només un ho va fer contràriament. El sí es va imposar amb el 94,7% dels sufragis. I això que els habitants d’aquest poble del Berguedà van trigar a passar per l’únic col·legi electoral habilitat. Tant que a les nou del matí les televisions van enredar la regidora de Turisme i Educació i dona de l’alcalde, Maria Pérez, perquè sortís a dipositar la papereta a la urna a la recerca d’imatges de la votació.

Els que sí que van ser previsors van ser un grup de joves independentistes que van desplegar a la matinada en un turó una pancarta en què hi deia Ni Falange ni Mossos, visible tan sols per als qui tenien bona vista o portaven binocles. A les onze del matí només havien votat quatre persones, que se sumaven als tres vots anticipats, un dels quals era el de la filla gran de l’alcalde, que va enviar el vot des de Sidney. Al migdia la cosa es va animar amb quatre vots més i a la tarda es va fer gairebé el ple. El gran dubte era si la veïna de Barcelona empadronada al poble, que es va quedar sola votant el PP en les eleccions europees i Ciutadans en les catalanes, passaria per les urnes, i finalment va tornar a marcar perfil votant que no. La majordoma del mossèn, que va morir fa dues setmanes, no va acudir a votar perquè encara estava afectada.Tampoc el famós periodista Vladimir de Semir, de viatge a Itàlia.

Que el resultat favorable a la independència seria aclaparador ja ho vaticinaven les darreres conteses electorals. A les municipals, ERC va obtenir el 100% dels vots. Hi va contribuir el fet que els candidats de CiU i del PSC no fossin del poble i que la gent ni tan sols sabés qui eren, tot i que el cap de llista de la federació nacionalista ja fa tres legislatures que s’hi presenta. A més, Sant Jaume de Frontanyà va ser un dels pocs municipis on l’Estatut va ser rebutjat en el referèndum del 18 de juny del 2006 i només 7 dels 29 habitants censats aleshores el van avalar. Un fet que no va ser cap obstacle perquè el president Pasqual Maragall hi celebrés l’entrada en vigor de l’Estatut el 9 d’agost en un discurs amenitzat amb els xiulets de joves independentistes de Borredà, el poble del costat.